Poetical Quill Souls

Poetical Quill Souls

This blog contains a collection of renowned and young authors from around the world poems in the languages in which they were originally written. Each file includes author’s photo or portrait and brief biography. We offer news and announcements of interest to professional and amateur writers (writing competitions, poetry press, etc) too.

Este blog recoge una selección de poemas de reputados autores y jóvenes promesas de todo el mundo en las lenguas en las que fueron escritos originalmente. Se incluye en cada ficha una breve reseña biográfica del autor y fotos o cuadros de éste. Se complementa el grueso del material con datos de interés para escritores profesionales o aficionados a la literatura (como información sobre certámenes literarios, editoriales dedicadas a la poesía, etc).

Josep Piera

De la vida quotidiana
 
No cal anar molt lluny.
Ni trepitjar descalç viaranys plens de vidres
ni ofegar-se en la mar per tal de beure llum,
la llum, paraula mítica, metàfora del seny.
Això que potser cerques ho tens davant de tu.
Per gaudir un infern no cal prendre vaixell.
No cal anar tan lluny.
Siga cau, siga avenc, drecera, cingle, foc;
fugir no és necessari; mira-ho ben prop ia punt.
¿Quins objectes, quins cels, quins mons, quines paraules,
quins horitzons et volten, quines presons, quins éssers o quins
[murs?
Detura't una estona, contempla, fixa't, seu.
No cal anar més lluny.
Tant li fa si núvols o la corfa arrugada d'un tronc,
si ets a un espai obert, retalla-te'n fragments amb àvids ulls.
Si ets endins, cementeris de mots i clavills les parets
el nu batec d'un cos, també el voleiar solitari del fum.
I tu els hi pots fer viure. Si vols. Ara mateix.

No cal anar molt lluny.
L'espai que deixe en blanc
han estat unes hores insípides, un parèntesi obert.
No fas més que sortir, passejar un instant,
vas a prendre un cafè
on saps que trobaràs qualque amic, companyia
–i només és un cas, senzill per quotidià,
sense altres pretensions i tanmateix insòlit
que ara pose d'exemple, imatge, símbol, o potser pura anècdota–
i ja tens un nou tema, no vull dir pas exòtic, nou per inesperat.
Un home qualsevol, els colzes al taulell,
humit marbre de veus, les mans, els ulls,
xarrant de moltes coses –no importa quines ara–
la ginebra en el got, el sucre dins la tassa.
I el criden pel seu nom, amb un gest a l'esquena,
 
per tal de dir-li: –Ho saps?
I no sap res.
I no voldria ja..., però s'ho pensa, no té remei, ho sap això,
només això, un mot,
la mort, ha clavat tot l'ambient dins un desert.
No res ja com abans.
No cal anar-se'n lluny.
El got buit, la cigarreta fum, la porta de cristall
du un corrent d'aire i un graffitti vermell
a la paret d'enfront, enmig d'un cercle, rius, sang,
pols; el soroll de la gent, la suor del fred sobtat.
Ja no li importa, no, i ho veu més que no mai
i, ara sí, vol anar-se'n
ben lluny, molt lluny, més lluny;
però no cal, ja hi és.
I tot ho ha dut un mot
senzillament grotesc de tan real.
Pots anar-te'n ben lluny o pots no bellugar-te.
En qualsevol indret trobaràs motius.
Sola matèria morta, només la pedra oblida
el moviment passat i l'altre que l'envolta;
però l'home no és pedra, car fins i tot després
adobarà el misteri, l'argila de les gerres.
Ni rellotges, ni peus ni cap vehicle veloç;
tan sols l'esguard i el tacte, fixats damunt la pell,
aboliran distàncies. Estimar és conéixer.
Dins nosaltres mateixos s'han de fer els miracles.
No és premissa obligada cap ritu ni cap temple.


Josep Piera i Rubió (Beniopa, Valencia, 1947). Licenciado en Magisterio. Poeta, novelista, ensayista, editor y traductor. Premio Andròmina, Premio Carles Riba y Premio Josep Pla. Premio Cruz de San Jorge de la Generalidad de Cataluña 1991.