Allò que sap més greu és fer tard. És el dia
que em moc formant prou ziga-zagues per no fregar
ni amb els tractes càlids. És asseure'm
per enèsim cop i esdevenir
en dejú una persona
de consistència pètria.
Allò que sap més greu és la buidor diürna,
i l'últim cartutx de què disposo,
i prendre'm malament les clares evidències
que no qüestionarà ningú
mentre les estacions de l'any
van entrant en el lloc de les altres.
Jugar-me
el respecte que inspiro a la gent amb què em faig,
i pintar-me sant Cristòfol nano
tot creient-me el vessant democràtic del viure.
És, allò que sap més greu, el sostre
que caplleva (com planta temporal de jardí),
l'expressió de monotonia,
la mentalitat de kamikaze.
Haver-me-les, d'ençà de Plató i Aristòtil,
sobre el tèrbol concepte del "trobar-me venut".
Ernest Farrés (Igualada, Cataluña, España, 1967). Periodista y poeta. Premio Octavio Paz de Poesia 1996.